Fa uns dies parlava en aquest blog del febrer i la florida dels ametllers. Aquests dies tinc entre mans un llibret publicat per la col·lecció Folio, d'Éditions Gallimard, titulat “L’été”, d'Albert Camus, on he pogut llegir “Quand j’habitais Alger, je patientais toujours dans l’hiver parce que je savais qu’en une nuit, une seule nuit froide et pure de février, les amandiers de la vallée des Consuls se couvriraient de fleurs blanches. Je m’émervellais de voir ensuite cette neige fragile résister à toutes les pluies et au vent de la mer. Chaque année, pourtant, elle persistait, juste ce qu’il fallait pour préparer le fruit.” Camus explica com suportava pacientment l'hivern sabent que en una sola nit freda i pura de febrer els ametllers floririen, i es meravellava en veure aquella neu fràgil resistir totes les pluges i el vent de la mar, fent just el que calia per preparar el fruit.
Més endavant parla de que Nietzsche considerava que una de les virtuts conqueridores de l'esperit era la força de caràcter i Camus la definia com la força "qui résiste à tous les vents de la mer par la vertu de la blancheur et de la sève" i acabava dient: "C'est elle qui, dans l'hiver du monde, préparera le fruit".
La blancor agosarada de la floració en mig del dur hivern i de la saba que li dóna la força, que contraposava a altres forces més agressives. M'agrada aquesta reflexió de Camus ara que després de passar uns dies gairebé estivals estem a punt de deixar l'hivern. La força obstinada, la resistència del feble davant les pluges i els embats de la mar, davant les adversitats dels hiverns de la història, de l'hivern del món aquell 1940, en que l'escriptor ens deixava aquest text.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada