dissabte, 1 d’abril del 2017

Mac y su contratiempo

Anit vaig acabar de llegir la darrera novel·la de Vila-Matas: una -o moltes- capbussades en el món de la creació literària.

A Mac y su contratiempo hi ha la cerca de la veu pròpia, el fenomen de la repetició, ja sigui reescriptura  (reescriure el que ha estat imitació, per exemple)  o relectura, l'experimentació, la filtració de la literatura a la vida dels lectors o dels que pretenen escriure..., i tot des de la ironia de Vila-Matas. Jo m'ho he passat molt bé llegint-la, amb la sensació que tinc quan llegeixo metaliteratura: la de remenar un cistell de cireres, on quan en pretens agafar una n'arrossegues d'altres, i així la referència a Roberto Bolaño quan citava a Faulkner i preguntava "¿Qué estrella cae sin que nadie la mire?" et porta a Antonio Di Benedetto quan escrivia aquesta bella frase: "Era la hora secreta del cielo: cuando más refulge porque los seres humanos duermen y ninguno lo mira." 

M'ha agradat Mac y su contratiempo i, pràcticament al final, m'he trobat amb quelcom que no imaginava quan vaig comprar el llibre el passat 15 de març a la llibreria Laie de Pau Claris. Aquell dia, acabat de tornar d'una estada de quatre dies a Marràqueix, també vaig comprar Mimoun, de Rafael Chirbes, però poc pensava que el Marroc del que, com sempre, tornava fascinat, també apareixia a la novel·la de Vila-Matas. Tal com l'anava llegint, quan Mac parlava d'anar a l'origen dels contes, a la narració oral, em venien al cap els narradors de la plaça de Djemaa-el-Fna de Marràqueix, i en girar una pàgina han aparegut: la mostra més primitiva de literatura narrativa, els inicis de la construcció de ficcions amb relats orals, efímers, irrepetibles quan la veu que els ha fet possibles s'extingeixi, perquè les repeticions imitatives no seran més que ineludibles falsificacions, com diu Vila-Matas, que també diu que amb elles s'ha construït la literatura, una forma de reconstruir allò que es va perdre.

dimarts, 21 de març del 2017

Tuyo es el mañana

En una visita ràpida a la llibreria Laie de Pau Claris el dimecres dia 15, sense gaire temps per fullejar, em vaig deixar convèncer en veure el llibre a l'expositor on els recomanen els llibreters, i el vaig comprar. No coneixia l'autor, però una llambregada ràpida a dues o tres pàgines em va ratificar en la decisió. L'he llegit aquest cap de setmana, i el vaig començar, precisament, el dissabte 18, quan es complien tot just quaranta anys del dia -18 de març de 1977- en que transcorre l'acció de la novel·la, en aquella Barcelona que jo havia viscut tan intensament i que aquells mesos em mirava de lluny, des de la Cartagena del servei militar.


El mateix dissabte 18, a la secció He llegit no sé on del diari Ara, Eva Piquer parlava del darrer llibre d'Ian McEwan, Closca de nou, i explicava: "una novel·la narrada, alehop, per un fetus", i citava el que el mateix McEwan va dir al CCC de Barcelona sobre el fetus com a narrador, amb alguna referència veritablement hilarant. Piquer citava també Jaume Cabré quan a El sentit de la ficció (Proa) parlava de com d'essencial és la primera frase del començament d'una novel·la, que en el cas de Closca de nou és "I aquí em teniu, cap per avall dins d'una dona". El llibre que mentre llegia el diari tenia a la tauleta del costat, que és que ara comento, té també, entre d'altres, un narrador protagonista que introdueix les altres veus, i que en gran part de la novel·la encara és un fetus. La novel·la comença també amb unes frases que inviten a continuar la lectura: "Hoy vas a nacer. No deberías, pero lo vas a hacer. No deberías porque el infierno está ahí afuera..." 


Tuyo es el mañana, -suposo que ja heu descobert que us el recomano decididament- té diversos narradors i una estructura molt àgil i és d'aquelles novel·les que llegiries encara que només fos pel propi plaer de la lectura,  deixant-te anar pàgines endavant, sense pressa i sense esperar necessàriament cap desenllaç i, quan el final -ben construït- arriba, voldries que no s'acabés i continuar immers en la vida quotidiana dels personatges.

dijous, 16 de març del 2017

Camus i els ametllers

Fa uns dies parlava en aquest blog del febrer i la florida dels ametllers. Aquests dies tinc entre mans un llibret publicat per la col·lecció Folio, d'Éditions Gallimard, titulat “L’été”, d'Albert Camus on he pogut llegir “Quand j’habitais Alger, je patientais toujours dans l’hiver parce que je savais qu’en une nuit, une seule nuit froide et pure de février, les amandiers de la vallée des Consuls se couvriraient de fleurs blanches. Je m’émervellais de voir ensuite cette neige fragile résister à toutes les pluies et au vent de la mer. Chaque année, pourtant, elle persistait, juste ce qu’il fallait pour préparer le fruit.” Camus explica com  suportava pacientment l'hivern sabent que en una sola nit freda i pura de febrer els ametllers floririen, i es meravellava en veure aquella neu fràgil resistir totes les pluges i el vent de la mar, fent just el que calia per preparar el fruit.


Més endavant parla de que Nietzsche considerava que una de les virtuts conqueridores de l'esperit era la força de caràcter i Camus la definia com la força "qui résiste à tous les vents de la mer par la vertu de la blancheur et de la sève" i acabava dient: "C'est elle qui, dans l'hiver du monde, préparera le fruit". 

La blancor agosarada de la floració en mig del dur hivern i de la saba que li dóna la força, que contraposava a altres forces més agressives. M'agrada aquesta reflexió de Camus ara que després de passar uns dies gairebé estivals estem a punt de deixar l'hivern. La força obstinada, la resistència del feble davant les pluges i els embats de la mar, davant les adversitats dels hiverns de la història, de l'hivern del món aquell 1940, en que l'escriptor ens deixava aquest text.

diumenge, 5 de març del 2017

Sorolla i la llum

Dijous passat després de dinar vaig fer una visita ràpida a l'exposició "Sorolla.- Apunts a la sorra" al CaixaForum de Tarragona. L'havia vist fa uns mesos a Barcelona, però hi volia tornar perquè l'exposició s'ho val i per altres raons personals. Era una visita que havia anat demorant i ara adquiria caràcter d'urgència perquè crec que l'exposició es clausura avui, cinc de març.

Ara no vull parlar-vos de l'exposició en ella mateixa -excel·lent- ni de l'obra del pintor en general, sinó de l'esplèndid tractament de la llum a la seva pintura i, de manera molt especial, de la llum dels vora-mars mediterranis, que em va fascinar des del primer cop -estudiant el batxillerat, suposo- que vaig veure un quadre de Sorolla.

La memòria de la llum, de certes llums, ens torna de vegades. A mi m'ha passat amb la llum dels primers dies de vacances dels estius a La Ràpita, que s'anunciava ja quan, aquelles tardes de juny, encara a Barcelona, sortia de la foscor del col·legi neogòtic i agafava l'autobús 43 ("Verneda-Aragón-Las Corts") que discorria pel carrer d'Aragó amb un rumb sud-oest que apuntava de manera gairebé exacta al Delta i a La Ràpita. Aquella llum que es veia pel vidre del davant de l'autobús era, per a mi, xiquet o adolescent, una llum llevantina, mol semblant a la de la platja o el port de La Ràpita a aquelles hores. De vegades ens ve com un flash el record d'una llum que no hem tornat a veure, la llum d'un moment irrepetible, com l'aigua canviant del riu d'Heràclit d'Efes.

Fa uns dies dinava a Cal Travé, a Solivella (Conca de Barberà), un molt bon restaurant on acompanyes el menjar amb els vins del celler Sans Travé -hi ha un Syrah reserva del 2006 molt bo- il·lustrats a l'etiqueta del darrera amb poemes d'en Joan Margarit.  Mogut per la meva dèria de difondre versos que em semblen extraordinaris (en aquest blog ho he fet amb Machado i amb Pavese) no em resisteixo a reproduir els dos finals del poema "Des de Forès" de les ampolles del vi que he referit:

"Als fons del meu esguard hi ha la foscor
de les vinyes després de la verema."

Però ara no acabo amb aquests versos, que parlen de foscor, perquè estava parlant, preisament, de llum.  En una paret del menjador de Cal Travé hi ha escrit un altre poema d'en Margarit, que es diu "Brindis" i que recordava dijous visitant l'exposició de Sorolla:

"Més junts del que ningú no sabrà mai
alcem les dues copes amb el cava.
Veiem la nostra llum, cadascú als ulls de l'altre. 
Un home i una dona en un instant,
poden equivocar-se.
Però l'instant no tornarà mai més."

Certament l'instant, com la llum capturada pel pinzell de Sorolla, la que es veia cap a Garbí aquelles tornades del col·legi amb l'autobús que resseguia el carrer Aragó poc abans de les desitjades vacances, la dels estius de la infantesa i l'adolescència, no es repeteix, no torna si no és en llambregades fulgurants de la memòria. I en tenim enyorança, com la tenia Antonio Machado en aquell darrer vers escrit en un paperet que quan va morir van trobar a la butxaca del seu abric, aquell hivern de Cotlliure:

"Estos días azules y este sol de la infancia"

dilluns, 27 de febrer del 2017

El monarca de las sombras

El vaig comprar dijous al vespre i, tot i que no he anat gaire sobrat de temps, el vaig acabar ahir diumenge. La història de Manuel Mena, oncle patern de la mare de l'autor, alferes provisional de l'exèrcit de Franco mort a la batalla de l'Ebre quan tenia 19 anys, s'enriqueix amb la cerca de diversos perquès d'un passat familiar incòmode. La novel·la parla d'això però també de les dificultats de certs arrelaments, dels silencis d'anys i anys dels que van viure la Guerra Civil, i de les dures realitats que hi apareixen a poc que s'escarbi una mica.

El monarca de las sombras -títol que fa l'ullet a l'episodi de l'Odissea d'Homer en que Ulisses visita a Aquil·les a la mansió dels morts- parla també de la injustícia de cercar l'equidistància quan s'analitza aquell conflicte, on hi havia una part que s'alçà il·lícitament contra el govern de la República, però també deixa molt clar que les actituds i les opcions personals, criticables des de la perspectiva que donen els anys passats, poden resultar humanament comprensibles situant-se en el moment històric corresponent.

En resum: absolutament recomanable la lectura d'aquesta historia, explicada amb la prosa clara i fluida de Cercas, que acaba a Bot, a la Terra Alta, i que arrenca i creix al poble extremeny d'Ibahernando, sempre present al difícil arrelament de la mare a Girona.

diumenge, 26 de febrer del 2017

Recordant Antonio Machado

El dimecres 22 va fer 78 anys de la mort del poeta Antonio Machado. Jo he estat un dels molts que en alguna ocasió hem anat a retre-li un modest homenatge de reconeixement a la seva tomba al cementiri de Cotlliure, on va acabar el curt exili que li tocà viure quan les tropes franquistes van conquerir Catalunya. Machado és un símbol de la desfeta republicana i de l'exili de milers de persones, moltes de les quals van passar per la duresa de l'hivern als camps on les van concentrar les autoritats franceses.

Antonio Machado va ser, possiblement, el primer poeta a qui vaig llegir per gust, més enllà de les obligacions escolars, i recordo -i tinc per algun racó de casa- l'edició de Campos de Castilla que em va fer gaudir d'una manera especial la meva visita a Sòria, amb mons pares, quan jo tenia 16 anys. L'endemà d'arribar em vaig llevar ben d'hora i pels carrers buits de la part vella de la ciutat, passant per davant de l'Audiència, vaig emprendre una ruta que anava a buscar el camí entre San Polo i San Saturio, guiat per aquells versos que encara recordo de memòria:

He vuelto a ver los álamos dorados,
álamos del camino en la ribera
del Duero, entre San Polo y San Saturio,
tras las murallas viejas 
de Soria -barbacana
hacia Aragón, en castellana tierra-.

De Machado vaig treure una fascinació pels paisatges oberts de Castella, que no m'ha deixat fins ara, potser perquè les vastes extensions planes o lleugerament ondulades s'adiuen amb la influència dels amplis hortitzons, mains o deltaics, que m'han envoltat sempre. Quan visitava la seva tomba a Cotlliure, però, no pensava només en la Castella del poeta, sinó en la debacle del projecte que encarnava la II República, víctima de tantes amenaces consumades i pròleg d'una guerra terrible, i en els llarguíssims anys de dictadura.

Pensava en el que acabo de dir, però també en la bellesa dels versos escrits en una llengua que també és meua. Davant la sepultura de Machado era forçós recordar el seu poema "En el entierro de un amigo":

Tierra le dieron una tarde horrible
del mes de julio, bajo el sol de fuego.
A un paso de la abierta sepultura,

había rosas de podridos pétalos,
entre geranios de áspera fragancia
y roja flor. El cielo
puro y azul. Corría
un aire fuerte y seco.
De los gruesos cordeles suspendido,

pesadamente, descender hicieron
el ataúd al fondo de la fosa
los dos sepultureros...
Y al reposar sonó con recio golpe,

solemne, en el silencio.
Un golpe de ataúd en tierra es algo

perfectamente serio.
Sobre la negra caja se rompían

los pesados terrones polvorientos...
El aire se llevaba

de la honda fosa el blanquecino aliento.
—Y tú, sin sombra ya, duerme y reposa,

larga paz a tus huesos...
Definitivamente,

duerme un sueño tranquilo y verdadero. 

El poema té dos versos que m'han impressionat especialment des que el vaig llegir per primera vegada:

Un golpe de ataúd en tierra es algo
perfectamente serio.

De tornada de Cotlliure vaig escriure un poema sobre els darrers dies i la mort de Machado, i jugava amb la bellesa d'aquells dos versos per acabar així:

¿Colpejà el teu taüt seriosament la terra
o fou una abraçada lleugera com un vers?

dimecres, 22 de febrer del 2017

L'intèrpret pietós

Quan dues persones que parlen idiomes diferents no poden entendre's entre elles, se sol acudir -si la necessària o desitjada conversa va més enllà de referir-se a un senzill tràmit que la mímica pot resoldre- als serveis d'un intèrpret. Això ho veiem sovint a les trobades bilaterals entre dirigents polítics: els intèrprets són les persones que seuen, cercant la màxima discreció, al costat dels respectius requirents dels seus serveis. Juan Villoro cita el llibre "La segunda voz", de l'escriptor americà Ved Mehta (nascut a Lahore), on l'autor fa el perfil de George Sherry, intèrpret de Nikita Khrusxov a l'Assemblea de les Nacions Unides, i explica que dominava tant el llenguatge que era capaç de "trobar equivalents simultanis per a les expressions més complexes" i continua "Si el premier rus citava Pushkin, trobava una frase de Shakespeare que deia exactament el mateix. A la capacitat d'aquella segona veu per traduir no només les paraules sinó el misteri dels afectes es degué, al menys en part, que el planeta no esclatés sota un núvol nuclear".

Això m'ha fet pensar en la pietat i la prudència com a virtuts necessàries de l'intèrpret: no es tracta només de no carregar més les tintes, agreujant els eventuals efectes desfavorables que la frase que es tradueix pugui tenir en el receptor, sinó de fins i tot minimitzar aquells efectes, més encara quan s'està davant d'una conversa que pot tenir conseqüències importants.

La pregunta, formulada de manera imperativa en el curs d'una discussió, "Què has diiit?" (allargant la "i"), que implica haver sentit perfectament el que es deia, normalment té una breu resposta en un to de veu més baix: "Res" o "No res", intentant evitar el xàfec que s'anuncia. Si els interlocutors no s'entenen i l'intèrpret és àgil i pietòs, la traducció de l'exabrupte incomprès pot ser, per exemple, "ho hem d'estudiar més a fons..." 

Els darrers anys els tribunals han hagut de jutjar penalment ciutadans vinguts de fora que compareixen als judicis o altres diligències assistits d'intèrpret facilitat per l'òrgan judicial. Quan la llengua forana de l'acusat és una llengua que coneixes, pots verificar immediatament si la traducció en ambdós sentits es fa correctament. En ocasions -jo n'he viscut directament- constates que no es tradueix bé, cosa que és gravíssima en matèries tan delicades que poden portar a una privació de llibertat i altres conseqüències. Si això es detecta, es pot corregir designant un nou intèrpret o -com em va passar una vegada en una declaració al despatx del jutge- traduint consensuadament ell i jo el que l'aleshores imputat deia. ¿Què passa, però, quan la llengua en què s'expressa la persona jutjada és absolutament desconeguda per als que resulten ser espectadors del procés d'interpretació oral? Podem pensar -i desitjar fervorosament- que la traducció serà fidel i que qui declara entendrà què se li pregunta i es traslladarà al tribunal el que realment respon però, i si es perden matisos? i si el que es perd és més que un matís? De vegades he imaginat intèrprets actuant com el George Sherry que esmentava Ved Mehta i vivint el moment de glòria de contribuir pietosament a evitar problemes millorant (o creient que milloren) la situació de l'interpretat. 

dimarts, 21 de febrer del 2017

Febrer

En aquest sud deltaic de Catalunya aquests dies està fent un temps fantàstic. Ja fa anys que abans de que febrer s'acabi procuro aturar-me a pensar en com s'anuncia ja el canvi d'estació. Des que vaig sentir per primer cop la Dansa de la primavera ,  en la mediterrània veu de Maria del Mar Bonet, em vaig proposar viure de manera especial el febrer hivernal i assaborir els moments precursors que ens porta.  La lletra de la cançó, també de la Bonet, comença dient:



"Febrer m'ha duït la carta tan precisa:
vol que els lilàs s'obrin pels dits
i, en el cor, m'hi creixi una palmera.
Què exigent que ve la primavera!"


La música, excel·lent, és de Gregorio Paniagua a partir d'un manuscrit hebreu. 

El cert és que, entre que el mes és més curt, que normalment encara fa fred i que estem submergits en el no parar dels mesos entre festes, mai m'havia aturat a pensar en tot el que el febrer anuncia. Veia, sí, que el dia s'allargava sensiblement i que la llum tenia una tonalitat diferent, lluny encara dels violents contrastos del Temps de Pasqua, que dic jo, però no feia el que d'uns anys cap aquí procuro fer: anar a la caça de les sensacions d'aquest temps de transició, en que les flors dels ametllers desafien agosaradament el calendari.

Saps que no pots refiar-te'n i que després vindrà el "març, marçot", que "mata la vella a la vora del foc i la jove si pot", i l'abril plujós, i la fredor sempre inesperada del que a La Ràpita anomenaven "lo ponent de les birbadores". Tot plegat fa que en aquestes terres vora mar els propers mesos siguin meteorològicament difícils, clarament superats, habitualment, per unes tardors de bonança. Potser també per això el regal d'aquests dies assolellats de febrer t'empeny a gaudir intensament d'una idealitzada i avançada primavera. 

Aquestes reflexions m'han vingut al cap tot llegint, com deia abans d'ahir, els relats de Villoro de "¿Hay vida en la Tierra?". En un d'ells ("Ilusos sin fronteras"), recorda un graffiti fantàstic que es podia llegir a Mèxic DF: "Estamos cansados de soluciones: queremos promesas". Potser és això: més que la realitat de l'estació que arribarà indefectiblement, necessitem la il·lusió que genera la promesa d'una primavera que ara al febrer imaginem esplendorosa. 



dilluns, 20 de febrer del 2017

La meua finestra

Avui, diumenge, m'he quedat a casa tot el dia. Ahir em vaig portar feina del despatx i he dedicat el matí a treballar-hi. El meu estudi no és gaire gran i només hi tinc la taula, que havia estat del meu avi, i la meua cadira. La resta són llibres per tot arreu, la guitarra, papers, fotos i objectes que m'estimo i que només deixen espai per a la porta d'entrada, i una finestra que dóna al carrer de la Cinta i a la curta Travessera de l'Àngel, que va del carrer de la Cinta al carrer Calderon de la Barca després de creuar el carrer de l'Àngel. Calderón de la Barca és l'únic element estrictament aliè a la celestialitat que impregna part de la zona, perquè la Cinta es refereix a la Mare de Deu de la Cinta, patrona de Tortosa. Al barri hi ha també carrers amb noms que em fascinen: de l'Alba, del Migdia, de l'Estrella, de l'Aurora ... noms que ens marquen el transcurs de gran part del dia, perquè vull pensar que el de l'Estrella es refereix a l'aparició al cel de la primera llum del vespre, Venus, que no és estrella sinó planeta, i que al temps dels iaios anomenaven "l'estel semolero", perquè anunciava a les dones la imminent tornada a casa dels homes que venien del camp i era el moment que calia que es posessin a preparar la sèmola, repetitiu sopar d'aquells temps llunyans.

Així que a les vuit ja estava jo assegut fullejant papers i escrivint al portàtil, ben concentrat, perquè no hi havia res que pogués distreure'm, ja que la vista que es percep des de la finestra és un conjunt de terrats -on mai he vist ningú- i antenes. No us negaré que sempre m'han fascinat els estudis amb grans finestrals oberts a paisatges fantàstics: la mar, la muntanya, les valls obertes, l'skyline urbà de grans ciutats -Nova York o Boston, per exemple-, l'Onyar al seu pas per Girona amb les fatxades acolorides, el paisatge humanitzat del Delta, però la meva finestra no té res de tot això i, tot i que de vegades em quedo badant amb la mirada perduda, certament no miro res que atregui la meva atenció, ans al contrari, m'evadeixo del senzill paisatge urbà. La manca d'atractiu visual i el silenci que ho presideix tot (els dos carrers que he referit són -llevat de l'excepcional ús rodat pels veïns- per a vianants, i com que no són gens comercials pràcticament no generen soroll) afavoreix el treball o el plaer de concentrar-se en llegir o escriure, o -com deia abans- simplement badar.

M'agraden aquests dies de treball a casa, i em sento confortablement instal·lat aprofitant fins al darrer moment la llum solar. El dia allarga, i passades les sis de la tarda al meu estudi encara queda una lluminositat discreta, allunyada de l'espectacularitat dels rojos que en altres llocs i amb altres perspectives, o simplement uns minuts més tard, encenen els capvespres. Miro per la finestra el paisatge d'antenes, fumerals, parets mitgeres, dipòsits d'aigua, altres finestres, un cel sense núvols i al fons un trosset del turó que anomenem la Torreta. El món domèstic i sense pretensions de la quotidianitat de poble. D'aquí a una estona hauria d'encendre la llum i tancaré els finestrons, i reprendré la lectura de "¿Hay vida en la tierra?", de Juan Villoro, un centenar de relats curts sortits de l'observació del que ens envolta quotidianament, mentre sento el benestar senzill dels petits plaers.

divendres, 10 de febrer del 2017

Chourmo

El text següent el vaig penjar al meu anterior blog Solcs de lletres el 21 de novembre de 2007. Continuava parlant d'Izzo i de les darreres lectures d'aquells dies. Escric ara al mateix estudi de casa on ho feia aleshores, i reprodueixo íntegrament el text tot i introduir les següents precisions respecte a l'original:


1.- Les Goudes pot ser considerat un poblet però és un barri del districte 8è de Marsella. Al juliol de 2013 vaig tenir ocasió de veure Les Goudes des del vaixell amb el que navegàvem resseguint les calanques (un paisatge rocós fascinant, amb una mar blavíssima). A Marsella hi ha una expressió que és "Va te jeter aux Goudes", per enviar algú a un lloc situat a la fi del món, allunyat del centre de la ciutat i tranquil, llevat de l'estiu. 



2.- Al post que tot seguir reproduiré també esmentava el vers "La mer, la mer, toujours recommencée...", que és de "Le cimetière marin", de Paul Valery, però deia que Georges Brassens el cantava, quan realment el que feia servir Brassens a "Mourir pour des idées" -fent l'ullet a Valery, això sí- era "Et c'est la mort, la mort, toujours recommencée...".



Fetes aquestes correccions, aquest és el post de fa més de nou anys:



"Les Goudes (a la foto) és el poble proper a Marsella on viu Fabio Montale, el policia creat per Jean-Claude Izzo de qui ja us vaig parlar. Després de llegir El fantasma de Canterville, d'Oscar Wilde, en traducció d'Alexandre Ferré i editat per Aeditors, robo hores a la son i torno a Izzo per a llegir Chourmo, la segona novel·la de la seva trilogia marsellesa. Anit, en llegir que Fonfon (amic de Montale) havia preparat una anchoïade no vaig poder-me contenir i vaig fer-me un entrepà d'anxoves, olives negres (previ treure laboriosament el pinyol) i formatge sec de Maó (Mô, que diuen allà) ratllat. Quina delícia!


Així que durant uns dies (només puc llegir a estones curtes) tornaré a gaudir del món marsellès d'Izzo, de la seva lluita contra el racisme i la injustícia, dels seus plats, els seus vins, les seves músiques i la seva mar ("La mer, la mer, toujours recommencée..." que escrigué Valery i cantava Brassens). 

Per cert, tornant a Aeditors, l'editorial d'El Perelló, us diré que tot elogi és poc. A preus molt assequibles (8-9-10 €) i en format de butxaca però amb una presentació molt atractiva, estan publicant coses molt interessants: en un altre moment us parlaré de Faules mamíferes, del benicarlando ancorat als Alfacs Josep Igual.

Aeditors ha editat també el Manifest comunista, que com és sabut van escriure Marx i Engels el 1848. Rellegir-lo ara, quan quasi tothom renega del comunisme com diuen que Sant Pere renegà de Crist, em trasllada als anys de facultat en què la més que coneguda frase amb que comença el llibre revoltava tantes consciències: "Un fantasma travessa Europa, el fantasma del comunisme". Ara el llibre comparteix un racó de la taula des d'on escric amb El fantasma de Canterville. A aquest li va fer la vida impossible l'americana família Otis, al de Marx i Engels l'aliança que ja denunciaven els autors, les que vinguéren després i -sobre tot- els que van convertir un somni alliberador en un mal son opressiu."

dijous, 9 de febrer del 2017

Jean-Claude Izzo



Això ho escrivia el 19 de novembre de 2007 al meu anterior blog "Solcs de lletres"

"Aquesta tarda he acabat de llegir Total Khéops, la primera novel·la de la trilogia que l'escriptor marsellès Jean-Claude Izzo (1945-2000) va escriure amb el policia Fabio Montale com a protagonista. L'he llegida en francès, editada a Folio policier, de Gallimard i -diccionari en mà- he après un munt d'expressions en argot, però em consta que en català va ser editada a la colecció de novel·la negra de Límits Editorial, d'Andorra.

Qui vulgui conèixer més Jean-Claude Izzo pot entrar a la seva pàgina oficial . Està en francès i dóna una visió molt completa del poeta, periodista i escriptor.

Total Khéops és una novel·la transgressora que ens porta a una Marsella on milers de persones malviuen en els seus barris perifèrics, amb una barreja de cultures important i un racisme a flor de pell. La Marsella de les màfies, del Front Nacional de Jean Marie Le Pen i de les esperances dels marginats per tenir un futur millor. Fabio Montale, el policia atípic que pren partit des de la seva honestedat personal, ens porta també pels racons de la ciutat, en un itinerari no només sociològic sinó també musical, literari i gastronòmic.

És una novel·la negra però és molt més que això. Absolutament recomanable."

Tot i els més de nou anys transcorreguts continuo sentint-me enganxat al desaparegut escriptor marsellès. Plenament vigent. Segurament en continuaré parlant. 

diumenge, 5 de febrer del 2017

Verrà la morte e avrà i tuoi occhi

El vers que dóna nom al poema i a aquest post és, per a mi, un dels més impactants dels poetes que he llegit. Suposo que en aquest blog n'aniran apareixent d'altres. Versos que en molts casos justificarien un poema sencer.

El poeta, novel·lista, traductor i crític literari Cesare Pavese (San Stefano Belbo, 1908-Torí, 1950) va escriure aquest poema, dedicat a l'actriu Constance Dowling, que l'havia rebutjat. Va ser un dels seus darrers textos. El 27 d'agost de 1950 es va suicidar en una habitació d'hotel ingerint una forta dosi de barbitúrics.

L'any 2008 vaig fer una traducció al català, que avui -amb el temps m'he familiaritzat més amb la llengua italiana, que tant m'grada- he corregit una mica. Després he comparat amb d'altres traduccions. Curiosament, no n'he trobat dues d'iguals. De la meva destaco algun tret dialectal (tot sola per sola, cap a per versespill per mirall) i l'opció per nit en lloc de vespre (que no utilitzem al Montsià), paraula inútil per paraula vana, deixar un vici per abandonar un vici, reaparèixer un rostre per resorgir un rostre, i llavis tancats per llavi tancat. En tot cas se'm podrà qualificar de traductor més o menys bo, però espero que no de traïdor del text de Pavese. Per cert: arribeu al final del post. Hi ha un petit regal.

Aquí us deixo el poema en italià:

Verrà la morte e avrà i tuoi occhi-
questa morte che ci accompagna
dal mattino alla sera, insonne,
sorda, come un vecchio rimorso
o un vizio assurdo. I tuoi occhi
saranno una vana parola
un grido taciuto, un silenzio. 
Cosí li vedi ogni mattina
quando su te sola ti pieghi

nello specchio. O cara speranza,
quel giorno sapremo anche noi
che sei la vita e sei il nulla.
Per tutti la morte ha uno sguardo. 

Verrà la morte e avrà i tuoi occhi.
Sarà come smettere un vizio,
come vedere nello specchio
riemergere un viso morto,
come ascoltare un labbro chiuso.
Scenderemo nel gorgo muti. 

Aquesta és la meva traducció al català: 

Vindrà la mort i tindrà els teus ulls
aquesta mort que ens acompanya
del matí a la nit, insomne,
sorda, com un vell remordiment
o un vici absurd. Els teus ulls
seran una paraula inútil
un crit callat, un silenci. 
Així els veus cada matí
quan tot sola t'inclines
cap a l'espill. Oh estimada esperança,
aquell dia sabrem també nosaltres
que ets la vida i el no-res.
La mort té una mirada per a tots. 


Vindrà la mort i tindrà els teus ulls.
Serà com deixar un vici,
com veure a l’espill
reaparèixer un rostre mort,
com escoltar uns llavis tancats.
Baixarem muts a l'abisme.

El petit regal. Preciós.  Vittorio Gassman recitant el poema

dissabte, 4 de febrer del 2017

ENCESA LITERÀRIA

Avui començo aquest nou blog per parlar, sobre tot, però no només, de lletres, de literatura. Lletres que s'amunteguen dins del cabàs de les emocions, i que t'empenyen a compartir amb els que et llegeixin el que penses, el que sents. Visitants que coneixes i visitants que hi faran cap casualment o -ho espero- seguint la recomanació d'algú. Fa gairebé set anys del meu darrer post en un blog literari, i el que hi havia en aquells solcs ha acabat al cabàs que arrossego, que anirà aprofitant poc a poc els avantatges que ofereix la tecnologia per presentar un aspecte que faci més acollidor el contingut.

L'amic Jaume Torrent, d'Edicions Cal·lígraf, m'ha fet arribar el número 2 d'ENCESA LITERÀRIA, la revista que editen a Figueres i que té una qualitat molt alta. Són cent cinquanta pàgines amb un important contingut literari, una gran part de les quals està dedicada a l'escriptora Maria Àngels Anglada, però on hi apareixen també Carles Riba, Kavafis, el violinista Jacques Stroumsa (supervivent d'Auschwitz), Giovanni Verga, els Beatles, David Bowie, Ferran Adrià, i se'ns parla del Quixot, de Miquel Pairolí...


És un plaer, en aquesta represa de la meva activitat bloguera, parlar-vos de la revista i animar-vos a llegir-la i també, com jo estic fent ara, a redescobrir o descobrir, si no n'havíeu llegit res, a l'autora d'El violí d'Auschwitz, de qui he recuperat Les Closes en una edició de Destino de 1981. Anglada era una escriptora absolutament mediterrània, amb una formació filològica molt sòlida i una estima intensa pel món clàssic, especialment hel·lènic.

A la revista es publica el seu poema En la mort de Josep Pla, un altre exemple de mediterraneïtat, que estava inclòs al recull Columnes d'hores i que té una estrofa que m'ha agradat especialment:


No et podrà retenir la terra avara
en el xic cementiri de Llofriu.
"A despit de la mort, ets nostre encara"*,
mentre llegeixin ulls romandràs viu.

Maria Àngels Anglada va morir el 1999. A despit de la mort l'escriptora també és nostra encara i continuarà viva mentre uns ulls llegeixin el que va escriure. Confio tornar a parlar d'ella en aquest blog que acaba de nàixer.



* El tercer vers, que l'autora va posar entre cometes, és del poema Distància del rossellonès Josep Sebastià Pons.