Dijous passat després de dinar vaig fer una visita ràpida a l'exposició "Sorolla.- Apunts a la sorra" al CaixaForum de Tarragona. L'havia vist fa uns mesos a Barcelona, però hi volia tornar perquè l'exposició s'ho val i per altres raons personals. Era una visita que havia anat demorant i ara adquiria caràcter d'urgència perquè crec que l'exposició es clausura avui, cinc de març.
Ara no vull parlar-vos de l'exposició en ella mateixa -excel·lent- ni de l'obra del pintor en general, sinó de l'esplèndid tractament de la llum a la seva pintura i, de manera molt especial, de la llum dels vora-mars mediterranis, que em va fascinar des del primer cop -estudiant el batxillerat, suposo- que vaig veure un quadre de Sorolla.
La memòria de la llum, de certes llums, ens torna de vegades. A mi m'ha passat amb la llum dels primers dies de vacances dels estius a La Ràpita, que s'anunciava ja quan, aquelles tardes de juny, encara a Barcelona, sortia de la foscor del col·legi neogòtic i agafava l'autobús 43 ("Verneda-Aragón-Las Corts") que discorria pel carrer d'Aragó amb un rumb sud-oest que apuntava de manera gairebé exacta al Delta i a La Ràpita. Aquella llum que es veia pel vidre del davant de l'autobús era, per a mi, xiquet o adolescent, una llum llevantina, mol semblant a la de la platja o el port de La Ràpita a aquelles hores. De vegades ens ve com un flash el record d'una llum que no hem tornat a veure, la llum d'un moment irrepetible, com l'aigua canviant del riu d'Heràclit d'Efes.
Fa uns dies dinava a Cal Travé, a Solivella (Conca de Barberà), un molt bon restaurant on acompanyes el menjar amb els vins del celler Sans Travé -hi ha un Syrah reserva del 2006 molt bo- il·lustrats a l'etiqueta del darrera amb poemes d'en Joan Margarit. Mogut per la meva dèria de difondre versos que em semblen extraordinaris (en aquest blog ho he fet amb Machado i amb Pavese) no em resisteixo a reproduir els dos finals del poema "Des de Forès" de les ampolles del vi que he referit:
"Als fons del meu esguard hi ha la foscor
de les vinyes després de la verema."
Però ara no acabo amb aquests versos, que parlen de foscor, perquè estava parlant, preisament, de llum. En una paret del menjador de Cal Travé hi ha escrit un altre poema d'en Margarit, que es diu "Brindis" i que recordava dijous visitant l'exposició de Sorolla:
"Més junts del que ningú no sabrà mai
alcem les dues copes amb el cava.
Veiem la nostra llum, cadascú als ulls de l'altre.
Un home i una dona en un instant,
poden equivocar-se.
Però l'instant no tornarà mai més."
Certament l'instant, com la llum capturada pel pinzell de Sorolla, la que es veia cap a Garbí aquelles tornades del col·legi amb l'autobús que resseguia el carrer Aragó poc abans de les desitjades vacances, la dels estius de la infantesa i l'adolescència, no es repeteix, no torna si no és en llambregades fulgurants de la memòria. I en tenim enyorança, com la tenia Antonio Machado en aquell darrer vers escrit en un paperet que quan va morir van trobar a la butxaca del seu abric, aquell hivern de Cotlliure:
"Estos días azules y este sol de la infancia"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada