Recordant Antonio Machado

El dimecres 22 va fer 78 anys de la mort del poeta Antonio Machado. Jo he estat un dels molts que en alguna ocasió hem anat a retre-li un modest homenatge de reconeixement a la seva tomba al cementiri de Cotlliure, on va acabar el curt exili que li tocà viure quan les tropes franquistes van conquerir Catalunya. Machado és un símbol de la desfeta republicana i de l'exili de milers de persones, moltes de les quals van passar per la duresa de l'hivern als camps on les van concentrar les autoritats franceses.

Antonio Machado va ser, possiblement, el primer poeta a qui vaig llegir per gust, més enllà de les obligacions escolars, i recordo -i tinc per algun racó de casa- l'edició de Campos de Castilla que em va fer gaudir d'una manera especial la meva visita a Sòria, amb mons pares, quan jo tenia 16 anys. L'endemà d'arribar em vaig llevar ben d'hora i pels carrers buits de la part vella de la ciutat, passant per davant de l'Audiència, vaig emprendre una ruta que anava a buscar el camí entre San Polo i San Saturio, guiat per aquells versos que encara recordo de memòria:

He vuelto a ver los álamos dorados,

álamos del camino en la ribera

del Duero, entre San Polo y San Saturio,

tras las murallas viejas 

de Soria -barbacana

hacia Aragón, en castellana tierra-.

De Machado vaig treure una fascinació pels paisatges oberts de Castella, que no m'ha deixat fins ara, potser perquè les vastes extensions planes o lleugerament ondulades s'adiuen amb la influència dels amplis hortitzons, mains o deltaics, que m'han envoltat sempre. Quan visitava la seva tomba a Cotlliure, però, no pensava només en la Castella del poeta, sinó en la debacle del projecte que encarnava la II República, víctima de tantes amenaces consumades i pròleg d'una guerra terrible, i en els llarguíssims anys de dictadura.

Pensava en el que acabo de dir, però també en la bellesa dels versos escrits en una llengua que també és meua. Davant la sepultura de Machado era forçós recordar el seu poema "En el entierro de un amigo":

Tierra le dieron una tarde horrible
del mes de julio, bajo el sol de fuego.
A un paso de la abierta sepultura,
había rosas de podridos pétalos,
entre geranios de áspera fragancia
y roja flor. El cielo
puro y azul. Corría
un aire fuerte y seco.
De los gruesos cordeles suspendido,
pesadamente, descender hicieron
el ataúd al fondo de la fosa
los dos sepultureros...
Y al reposar sonó con recio golpe,
solemne, en el silencio.
Un golpe de ataúd en tierra es algo
perfectamente serio.
Sobre la negra caja se rompían
los pesados terrones polvorientos...
El aire se llevaba
de la honda fosa el blanquecino aliento.
—Y tú, sin sombra ya, duerme y reposa,
larga paz a tus huesos...
Definitivamente,

duerme un sueño tranquilo y verdadero. 

El poema té dos versos que m'han impressionat especialment des que el vaig llegir per primera vegada:

Un golpe de ataúd en tierra es algo
perfectamente serio.

De tornada de Cotlliure vaig escriure un poema sobre els darrers dies i la mort de Machado, i jugava amb la bellesa d'aquells dos versos per acabar així:

¿Colpejà el teu taüt seriosament la terra

o fou una abraçada lleugera com un vers?