Febrer

En aquest sud deltaic de Catalunya aquests dies està fent un temps fantàstic. Ja fa anys que abans de que febrer s'acabi procuro aturar-me a pensar en com s'anuncia ja el canvi d'estació. Des que vaig sentir per primer cop la Dansa de la primavera ,  en la mediterrània veu de Maria del Mar Bonet, em vaig proposar viure de manera especial el febrer hivernal i assaborir els moments precursors que ens porta.  La lletra de la cançó, també de la Bonet, comença dient:

"Febrer m'ha duït la carta tan precisa:

vol que els lilàs s'obrin pels dits

i, en el cor, m'hi creixi una palmera.

Què exigent que ve la primavera!"

La música, excel·lent, és de Gregorio Paniagua a partir d'un manuscrit hebreu. 

El cert és que, entre que el mes és més curt, que normalment encara fa fred i que estem submergits en el no parar dels mesos entre festes, mai m'havia aturat a pensar en tot el que el febrer anuncia. Veia, sí, que el dia s'allargava sensiblement i que la llum tenia una tonalitat diferent, lluny encara dels violents contrastos del Temps de Pasqua, que dic jo, però no feia el que d'uns anys cap aquí procuro fer: anar a la caça de les sensacions d'aquest temps de transició, en que les flors dels ametllers desafien agosaradament el calendari.

Saps que no pots refiar-te'n i que després vindrà el "març, marçot", que "mata la vella a la vora del foc i la jove si pot", i l'abril plujós, i la fredor sempre inesperada del que a La Ràpita anomenaven "lo ponent de les birbadores". Tot plegat fa que en aquestes terres vora mar els propers mesos siguin meteorològicament difícils, clarament superats, habitualment, per unes tardors de bonança. Potser també per això el regal d'aquests dies assolellats de febrer t'empeny a gaudir intensament d'una idealitzada i avançada primavera. 

Aquestes reflexions m'han vingut al cap tot llegint, com deia abans d'ahir, els relats de Villoro de "¿Hay vida en la Tierra?". En un d'ells ("Ilusos sin fronteras"), recorda un graffiti fantàstic que es podia llegir a Mèxic DF: "Estamos cansados de soluciones: queremos promesas". Potser és això: més que la realitat de l'estació que arribarà indefectiblement, necessitem la il·lusió que genera la promesa d'una primavera que ara al febrer imaginem esplendorosa.