L'intèrpret pietós

Quan dues persones que parlen idiomes diferents no poden entendre's entre elles, se sol acudir -si la necessària o desitjada conversa va més enllà de referir-se a un senzill tràmit que la mímica pot resoldre- als serveis d'un intèrpret. Això ho veiem sovint a les trobades bilaterals entre dirigents polítics: els intèrprets són les persones que seuen, cercant la màxima discreció, al costat dels respectius requirents dels seus serveis. Juan Villoro cita el llibre "La segunda voz", de l'escriptor americà Ved Mehta (nascut a Lahore), on l'autor fa el perfil de George Sherry, intèrpret de Nikita Khrusxov a l'Assemblea de les Nacions Unides, i explica que dominava tant el llenguatge que era capaç de "trobar equivalents simultanis per a les expressions més complexes" i continua "Si el premier rus citava Pushkin, trobava una frase de Shakespeare que deia exactament el mateix. A la capacitat d'aquella segona veu per traduir no només les paraules sinó el misteri dels afectes es degué, al menys en part, que el planeta no esclatés sota un núvol nuclear".

Això m'ha fet pensar en la pietat i la prudència com a virtuts necessàries de l'intèrpret: no es tracta només de no carregar més les tintes, agreujant els eventuals efectes desfavorables que la frase que es tradueix pugui tenir en el receptor, sinó de fins i tot minimitzar aquells efectes, més encara quan s'està davant d'una conversa que pot tenir conseqüències importants.

La pregunta, formulada de manera imperativa en el curs d'una discussió, "Què has diiit?" (allargant la "i"), que implica haver sentit perfectament el que es deia, normalment té una breu resposta en un to de veu més baix: "Res" o "No res", intentant evitar el xàfec que s'anuncia. Si els interlocutors no s'entenen i l'intèrpret és àgil i pietòs, la traducció de l'exabrupte incomprès pot ser, per exemple, "ho hem d'estudiar més a fons..." 

Els darrers anys els tribunals han hagut de jutjar penalment ciutadans vinguts de fora que compareixen als judicis o altres diligències assistits d'intèrpret facilitat per l'òrgan judicial. Quan la llengua forana de l'acusat és una llengua que coneixes, pots verificar immediatament si la traducció en ambdós sentits es fa correctament. En ocasions -jo n'he viscut directament- constates que no es tradueix bé, cosa que és gravíssima en matèries tan delicades que poden portar a una privació de llibertat i altres conseqüències. Si això es detecta, es pot corregir designant un nou intèrpret o -com em va passar una vegada en una declaració al despatx del jutge- traduint consensuadament ell i jo el que l'aleshores imputat deia. ¿Què passa, però, quan la llengua en què s'expressa la persona jutjada és absolutament desconeguda per als que resulten ser espectadors del procés d'interpretació oral? Podem pensar -i desitjar fervorosament- que la traducció serà fidel i que qui declara entendrà què se li pregunta i es traslladarà al tribunal el que realment respon però, i si es perden matisos? i si el que es perd és més que un matís? De vegades he imaginat intèrprets actuant com el George Sherry que esmentava Ved Mehta i vivint el moment de glòria de contribuir pietosament a evitar problemes millorant (o creient que milloren) la situació de l'interpretat.