Verrà la morte e avrà i tuoi occhi

El vers que dóna nom al poema i a aquest post és, per a mi, un dels més impactants dels poetes que he llegit. Suposo que en aquest blog n'aniran apareixent d'altres. Versos que en molts casos justificarien un poema sencer.

El poeta, novel·lista, traductor i crític literari Cesare Pavese (San Stefano Belbo, 1908-Torí, 1950) va escriure aquest poema, dedicat a l'actriu Constance Dowling, que l'havia rebutjat. Va ser un dels seus darrers textos. El 27 d'agost de 1950 es va suicidar en una habitació d'hotel ingerint una forta dosi de barbitúrics.

L'any 2008 vaig fer una traducció al català, que avui -amb el temps m'he familiaritzat més amb la llengua italiana, que tant m'grada- he corregit una mica. Després he comparat amb d'altres traduccions. Curiosament, no n'he trobat dues d'iguals. De la meva destaco algun tret dialectal (tot sola per sola, cap a per vers, espill per mirall) i l'opció per nit en lloc de vespre (que no utilitzem al Montsià), paraula inútil per paraula vana, deixar un vici per abandonar un vici, reaparèixer un rostre per resorgir un rostre, i llavis tancats per llavi tancat. En tot cas se'm podrà qualificar de traductor més o menys bo, però espero que no de traïdor del text de Pavese. Per cert: arribeu al final del post. Hi ha un petit regal.

Aquí us deixo el poema en italià:

Verrà la morte e avrà i tuoi occhi-
questa morte che ci accompagna
dal mattino alla sera, insonne,
sorda, come un vecchio rimorso
o un vizio assurdo. I tuoi occhi
saranno una vana parola
un grido taciuto, un silenzio. 

Cosí li vedi ogni mattina
quando su te sola ti pieghi
nello specchio. O cara speranza,
quel giorno sapremo anche noi
che sei la vita e sei il nulla.
Per tutti la morte ha uno sguardo. 

Verrà la morte e avrà i tuoi occhi.
Sarà come smettere un vizio,
come vedere nello specchio
riemergere un viso morto,
come ascoltare un labbro chiuso.
Scenderemo nel gorgo muti. 

Aquesta és la meva traducció al català: 

Vindrà la mort i tindrà els teus ulls

aquesta mort que ens acompanya
del matí a la nit, insomne,
sorda, com un vell remordiment
o un vici absurd. Els teus ulls
seran una paraula inútil
un crit callat, un silenci. 

Així els veus cada matí
quan tot sola t'inclines

cap a l'espill. Oh estimada esperança,
aquell dia sabrem també nosaltres
que ets la vida i el no-res.
La mort té una mirada per a tots. 

Vindrà la mort i tindrà els teus ulls.
Serà com deixar un vici,
com veure a l’espill
reaparèixer un rostre mort,
com escoltar uns llavis tancats.
Baixarem muts a l'abisme.

El petit regal. Preciós.  Vittorio Gassman recitant el poema