Avui, diumenge, m'he quedat a casa tot el dia. Ahir em vaig portar feina del despatx i he dedicat el matí a treballar-hi. El meu estudi no és gaire gran i només hi tinc la taula, que havia estat del meu avi, i la meua cadira. La resta són llibres per tot arreu, la guitarra, papers, fotos i objectes que m'estimo i que només deixen espai per a la porta d'entrada, i una finestra que dóna al carrer de la Cinta i a la curta Travessera de l'Àngel, que va del carrer de la Cinta al carrer Calderon de la Barca després de creuar el carrer de l'Àngel. Calderón de la Barca és l'únic element estrictament aliè a la celestialitat que impregna part de la zona, perquè la Cinta es refereix a la Mare de Deu de la Cinta, patrona de Tortosa. Al barri hi ha també carrers amb noms que em fascinen: de l'Alba, del Migdia, de l'Estrella, de l'Aurora ... noms que ens marquen el transcurs de gran part del dia, perquè vull pensar que el de l'Estrella es refereix a l'aparició al cel de la primera llum del vespre, Venus, que no és estrella sinó planeta, i que al temps dels iaios anomenaven "l'estel semolero", perquè anunciava a les dones la imminent tornada a casa dels homes que venien del camp i era el moment que calia que es posessin a preparar la sèmola, repetitiu sopar d'aquells temps llunyans.
Així que a les vuit ja estava jo assegut fullejant papers i escrivint al portàtil, ben concentrat, perquè no hi havia res que pogués distreure'm, ja que la vista que es percep des de la finestra és un conjunt de terrats -on mai he vist ningú- i antenes. No us negaré que sempre m'han fascinat els estudis amb grans finestrals oberts a paisatges fantàstics: la mar, la muntanya, les valls obertes, l'skyline urbà de grans ciutats -Nova York o Boston, per exemple-, l'Onyar al seu pas per Girona amb les fatxades acolorides, el paisatge humanitzat del Delta, però la meva finestra no té res de tot això i, tot i que de vegades em quedo badant amb la mirada perduda, certament no miro res que atregui la meva atenció, ans al contrari, m'evadeixo del senzill paisatge urbà. La manca d'atractiu visual i el silenci que ho presideix tot (els dos carrers que he referit són -llevat de l'excepcional ús rodat pels veïns- per a vianants, i com que no són gens comercials pràcticament no generen soroll) afavoreix el treball o el plaer de concentrar-se en llegir o escriure, o -com deia abans- simplement badar.
M'agraden aquests dies de treball a casa, i em sento confortablement instal·lat aprofitant fins al darrer moment la llum solar. El dia allarga, i passades les sis de la tarda al meu estudi encara queda una lluminositat discreta, allunyada de l'espectacularitat dels rojos que en altres llocs i amb altres perspectives, o simplement uns minuts més tard, encenen els capvespres. Miro per la finestra el paisatge d'antenes, fumerals, parets mitgeres, dipòsits d'aigua, altres finestres, un cel sense núvols i al fons un trosset del turó que anomenem la Torreta. El món domèstic i sense pretensions de la quotidianitat de poble. D'aquí a una estona hauria d'encendre la llum i tancaré els finestrons, i reprendré la lectura de "¿Hay vida en la tierra?", de Juan Villoro, un centenar de relats curts sortits de l'observació del que ens envolta quotidianament, mentre sento el benestar senzill dels petits plaers.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada